I el premi del millor blog és per…

•16 gener 2010 • Feu un comentari

“Heu d’escollir un blog i parlar dels escrits que us agraden més”. Aquest ha estat l’encàrrec del nostre professor, el ja tant esmentat Sr. Perceval. Doncs bé, de tots els blogs que hi ha per aquesta assignatura, de totes les persones que hi escriuen, jo n’escolliria un que simplement, em té el cor robat.

Es tracta del blog que es titula “El rincón milenario” i, dins d’aquest, els escrits de l’alumne, companya i amiga –no es pot negar– Esther Valenzuela. I per què l’escullo? Doncs perquè crec que té un estil d’escriure molt personal i de gran qualitat, perquè les idees que té em sorprenen cada dia més, perquè se li passen pel cap coses que a mi no se m’haguessin acudit mai. I perquè té un vocabulari pla i entenedor però alhora molt literari i cuidat.

Tots els textos que he llegit d’ella m’han sorprès i alhora m’han fet reflexionar sobre coses en les que no m’havia parat a pensar. I amb una prosa gairebé excel•lent. Admiro les seves qualitats a l’hora d’escriure i per això crec que és la persona que haig de votar en aquest blog.

De fet, i anant més lluny de l’assignatura, he llegit textos d’aquesta noia que jo els qualificaria d’immillorables, i no tenen res que envejar als textos que es publiquen actualment. Sé que pot semblar exagerat, fins i tot irreal. Però si no em creuen, visitin el blog del qual us parlo (i del que he deixat un enllaç) o un altre blog que té ella que s’anomena “Conversaciones con el señor R”. Una iniciativa, per cert, que va sorgir també d’una feina que ens va donar el mateix professor Perceval, però l’any passat.

Mercè Folch

Anuncis

El quart poder, a les seves mans

•4 gener 2010 • Feu un comentari

Actualment pocs periodistes recorden el paper fonamental d’aquest ofici històric. Els diners han passat per davant d’altres interessos i avui és només un negoci com qualsevol altre. Mikael Blomkvist, en la ficció, encarna un dels escassos professionals que encara creuen en el quart poder del periodisme.

Blomkvist és un dels redactors i copropietari de la revista mensual Millenium, i un investigador que no li preocupa jugar-se la pròpia pell per destapar una trama de corrupció on hi hagi alts càrrecs de la societat sueca embolicats. A diferència de Lisbeth Salander, ell no dubta en recórrer a la policia quan l’assumpte no és massa clar ni segur. A diferència d’ella, és més reflexiu i valora les conseqüències de les seves accions, tot i que a vegades l’excés de confiança en els altres l’ha acabat portant, enganyat, entre reixes.

Gràcies a la seva empatia és un dels pocs personatges que ha aconseguit apropar-se a Lisbeth i, en certa manera, sent per ella un apreci especial. Potser el fet que li hagi salvat la vida una vegada fa que tingui per ella una atracció que el porta a protegir-la davant de qualsevol persona i de qualsevol perill.

Bomkvist és un periodista incansable, que dedica les hores que calguin a la seva feina i fins i tot renuncia una vida estable per tal de poder oferir els millors articles als seus lectors.

Una D’Artagnan amb capa de cuir

•4 gener 2010 • Feu un comentari

PERFIL/ Lisbeth Salander és un personatge de ficció, tot i que el que s’amaga darrera del seu nom és malauradament una realitat massa habitual. Durant la seva infantesa va viure les baralles constants que hi havia a casa seva, de manera esporàdica. El seu pare maltractava la seva mare, fins que un dia la va deixar inconscient. La reacció de la petita Lisbeth va ser venjar-se de l’agressor amb gasolina i un llumí: el va cremar viu. Aquest acte violent va suposar-li el tancament en un hospital psiquiàtric durant uns anys i viure sota el control d’un tutor després d’abandonar el centre. Des d’aleshores, treballa de hacker en una empresa d’investigació i ajuda al periodista Mikael Bomkvist a destapar les injustícies que els arriben a les mans, especialment aquelles que tenen a veure amb homes que maltracten a dones.

Salander té moltes virtuts: no té por d’enfrontar-se als personatges més perillosos, té una intel·ligència prodigiosa que li permet resoldre molts trencaclosques i té una memòria fotogràfica que li resulta ser una eina molt útil a l’hora de tirar endavant les investigacions. Però també té molts problemes. No sap relacionar-se amb els altres i, de fet, és incompresa per la majoria de la societat. Només aquells que han tingut prou paciència per suportar les seves extravagàncies han descobert l’origen de la personalitat de la noia de cuir i, per tant, l’han poguda acceptar.

Lisbeth Salander no porta ni capa, ni espasa, ni barret amb ploma. És una D’Artagnan de l’època moderna. Va vestida completament de negre, té un drac tatuat al llarg de tota la seva esquena i porta piercings a tots els llocs possibles. És bisexual, addicta al tabac i experta en ordinadors. El seu perfil no coincideix en cap heroi de conte, més aviat té l’aparença del malvat de la història. Stieg Larsson va voler convertir tots aquests elements d’antiheroi en una expressió gòtica i punk que es revolta contra la societat imperfecte en la qual Salander viu, i en la qual nosaltres, lectors i espectadors, també vivim.

“Sóc un porc sàdic i un violador”

•4 gener 2010 • Feu un comentari

Nils Bjurman és advocat i segon tutor legal de Lisbeth Salander. Ell és responsable d’administrar-li les finances i de supervisar les seves accions. També s’encarrega de violar-la.

Bjurman és un corrupte. Com tot humà, té la ment perversa. Però a diferència de molts, fa notòria aquesta vessant de la seva personalitat i hi implica a d’altres persones, per la força. El seu entorn social li proporciona seguretat i el seu poder legal sobre Lisbeth el fa creure que ella és de la seva propietat. En el seu interior hi manen els instints més animals, els més primaris, i quan es desboquen l’enceguen de tal manera que és incapaç d’adonar-se de les conseqüències de les seves accions. Creu que pot dominar fàcilment a les dones i que elles no tenen més remei que sotmetre’s als seus desigs. Però Lisbeth no és una dona qualsevol.

Malgrat la seva aparença de seguretat, però, dins seu només hi viu la por. De fet, en un dels calaixos de casa seva hi guarda una pistola. Això demostra que és temorós, que pateix pel perill i que se’n vol protegir amb l’arma més letal, que l’acaba matant a ell. És un home sense cap escrúpol, però covard dels seus propis errors.

Lisbeth Salander sap quins són els punts dèbils del seu agressor. Coneix més bé que ningú la forma d’actuar dels homes que maltracten. I, a diferència de Bjurman, Lisbeth és calculadora, previsora i freda. Per això l’advocat cau a la trampa tan fàcilment i paga amb la seva pell el fet de ser un porc sàdic i violador.

Sexo, raza y clase social: ¿os suena?

•1 gener 2010 • 1 comentari

Año 1995. Stieg Larsson, autor de la trilogía que nos ocupa en este blog, crea la Fundación Expo, con el objetivo de luchar y denunciar actitudes racistas. Larsson dirigía esta fundación y muchos periodistas amigos de Larsson trabajaban gratis en ella. De hecho, según se ha llegado a saber, Expo es la inspiración de la revista Millenium de la serie.

Y es que es conocido que desde 1983, cuando Larsson empezó a escribir para la revista antifascista inglesa Searchlight, le empezaron a llover amenazas de grupos de extrema derecha. Aun y esto, Larsson siguió escribiendo libros y artículos contra grupos neonazis. Además, fue consultado por Scotland Yard y la OSCE y creó en los años 80 el proyecto Stop the Racism, el mejor –según su compañero de trabajo Baksi- archivo de Escandinavi sobre extrema derecha de racismo e intolerancia. Larsson siguió escribiendo varios libros de investigación periodística acerca de los grupos nazis de su país y de las conexiones entre la extrema derecha y el poder político financiero.

Y es este compañero, en sus intervenciones en diversas entrevistas, recuerda que Stieg decía que, aunque en todas partes hay gente mala y buena, hay tres fuentes de problemas básicos sobre los que se focaliza el nazismo: el sexo, la raza y la clase social.

En este sentido, Larsson plasmaba su pensamiento en los libros y la trilogía Millenium es un claro ejemplo. Si nos fijamos, el sexo, la raza y la clase social son temas alrededor de los cuales se articulan los temas que saca a la luz la revista ficticia que da nombre a la trilogía que nos ocupa, Millenium. Y este hecho parece una manera de hacer una crítica al nazismo des del punto de vista novelístico. Y precisamente en la originalidad del tratamiento de la crítica recae el éxito de sus libros. Porque si uno escribe un libro en que dice claramente “los nazis son los malos” puede resultar tópico, pero si lo que se hace es introducir una serie de elementos que son tomados como algo negativo puesto que a ti son cosas que te parecen mal consigues transmitir mejor la idea.

En realidad, en el primer libro se nos da una pista de todo esto, pues se deja una puerta abierta al nazismo: los sospechosos eran, curiosamente, nazis. Y esta idea se potencia también en el segundo. De hecho, los moteros que envían para matar a Lisbeth llevan emblemas nazis –son, claramente, los malos-. Y, si nos fijamos, en todo lo malo que saca a la luz (corrupción, asesinato…) siempre están los nazis detrás. A través de la saga de Larsson y de la revista ficticia de esta trilogía, podemos identificar bien estos tres temas.

Así, mientras que en la primera novela el autor denunciaba el abuso de poder económico, a los neonazis, y hace una defensa de la mujer, en el segundo ataca el tráfico de mujeres de los países del Este y las redes de prostitución. Podemos leer como dos colaboradores de la revista ‘Millenium’ se quedan a punto de sacar a la luz un escándalo sobre el comercio sexual en Suecia, y son, por ello, brutalmente asesinados. Y ahí el dilema de la clase social: el que tiene el dinero, el que tiene el poder, mueve el mundo a su gusto mientras que los que disponen de clase social más baja deben bailar alrededor como marionetas. De hecho, el tercer libro, que desvela el final, por así decirlo, de todas estas tramas nos deja ver como es, el gobierno sueco, el poder sueco, uno de los grandes culpables de toda la situación desencadenada.

Ya para acabar, una última cosa: Millenium es un nombre algo curioso. Si tenemos en cuenta que los nazis hablaban en sus teorías de “el imperio de un millar de años”, Millenium (Milenio) no parece un nombre con doble sentido?

Janet Escusa Sánchez

[Análisis sobre cómo trata el sexo, la raza y la clase social en la revista protagonista de la trilogía de Larsson, Millenium]

Pensar… ¿Qué era eso?

•28 Desembre 2009 • Feu un comentari

Cuántas se echa de menos que alguien te enseñe un poco de eso que llamamos pensar… Cuántas veces desea alejarse del método –todavía hoy tradicional- de asimilar sin pensar ideas y conceptos…

En mis tres primeros años de carrera, no había tenido la oportunidad de conocer a José María Perceval. Pero si que me habían hablado de él. Por lo general, todo el mundo se alegraba cuando les tocaba como profesor en una asignatura en concreto. De él se decía, también, que era una persona entrañable y que en sus clases solías reírte. Aquellos que lo habían tenido en primero de carrera, decían que a ver cuando repetían. Y a mí me daba algo de rabia, para que mentir. ¿Por qué había tenido mala suerte con los profesores? De los tres años de carrera, sólo recordaba dos o tres profesores y por causas justificadas: porque me habían suspendido, porque me habían reventado a trabajos o porque me habían puesto la esperada matricula. Incapaz era de recordar algún profesor que me hubiera llegado por algo más que eso.

Pero llegó cuarto. Y llegó, un poco “a suertes”, el seminario responsable de esta página web. Y llegó, por fin, Perceval. Y, aunque el primer día sentí un poco de respeto pronto llegó el gusto por sus clases.

Y es que Perceval es, como ya apuntaba una de mis compañeras, espontaneidad en estado puro. Pero, ojo, espontaneidad que se puede permitir porque hay un trabajo de fondo detrás, una experiencia y, lo más importante según mi modo de ver: feeling con el alumnado, que se siente a gusto en la clase y que sobre todo no puede aburrir-se –aunque quiera- porque siempre hay algún tema a través del que Perceval consigue que alguna idea de lo que va diciendo te quede gravitando por la cabeza.

El seminario de actualidad de la trilogía Millenium, de Stieg Larsson, es todo un reto. Los tres libros esconden miles de puntos de análisis y de posibles perspectivas de estudio posible. En este sentido, creo que Perceval ha hecho un buen enfoque. A través de unos powers points de guía, consigue que el alumno vaya recreando la experiencia y el pensamiento de un autor que plasmó miles de ideas en tres libros. Y no sólo extrae cosas de los libros y da contenido al alumno, si no que extrae, da, plantea preguntas y sugiere reflexiones y preguntas. Reflexiones sobre temas que incluso a veces eran tan evidentes que nunca te habías planteado y que son, a la vez, un quebradero de cabeza. Y estos temas que se van planteando en sus clases, son a veces abstracciones de la realidad, pero que nos dejan entrever gran parte de ella. De hecho, tenemos que considerar que la novela de Larsson, como cualquiera, no es sólo fantasía, si no un resquicio de realidad encapsulada en páginas.

Perceval nos hace, al fin y al cabo, lo que hace de los humanos seres racionales: pensar. Frecuentemente se oye esto de que la juventud ya no dedica tiempo a pensar por sí misma. En realidad existe la idea, bastante extendida, de que los universitarios –por el caso que me ocupa- nos licenciamos siguiendo unas pautas, nos formamos para responder a una demanda, y no dejamos a nuestro pensamiento un poquito de tiempo para más. Y no digo lo contrario, pero agradezco que haya clases como estas, que nos recuerdan que tenemos una opinión, que debemos aprender a prestar atención a lo que nos rodea, des de nuestros sentimientos más profundos a lo más externo.

Y a todo esto, sólo debo destacar la pega del horario que ya se ha dicho por este blog. Y es que si pienso en comer, menos puedo pensar sobre lo que se me plantea y menos partido saco a la clase. Y eso es lo que pasa presenciando el seminario de 13.30 a 15.00h, que, encima del agotamiento de las tres clases anteriores, tengo siempre hambre aunque haya comido cualquier cosa antes para quitármela. Aunque es cierto que en casa tengo horas para trabajar en el seminario con el estomago bien contento, da coraje que algunas asignaturas más aburridas se lleven los mejores horarios de la mañana.

Janet Escusa Sánchez

[Sobre las clases de José Maria Perceval]

Lisbeth salander, personalitat freda?

•21 Desembre 2009 • Feu un comentari

Lisbeth Salander mostra una actitud indiferent davant el món, i sobretot davant les persones. En els tres llibres de la trilogia Millenium és difícil trobar un moment on es mostri tal com és, on despulli els seus sentiments a altres persones.
Tot i ser una noia reservada i força distant amb la societat, això també inclou el seu entorn. Amb el senyor Dragan Armanskij, el propietari de l’empresa on ella treballa, Milton Security. Encara que sempre s’ha comportat amb ella com un pare i la va tractar bé tot i ser en principi una noia conflictiva, Lisbeth manté una relació estrictament professional i a la mínima ocasió que ell es mostra més proper Lisbeth s’allunya.

A més amb MIkael Blomkvist passa més o menys el mateix. Tot i mantenir una relació en cap moment s’obre a ell, ni expressa els seus sentiments.
Això no és perquè Salander sigui una noia freda, ni molt menys, sinó perquè pateix una malaltia anomenada Síndrome d’Asperger. Semblant a l’autisme, impedeix a les persones que ho pateixen mostrar els seus sentiments i percebre les emocions alienes. No són poques les persones que pateixen aquesta malaltia: Einstein, Newton, Tim Burton, Bill Gates o Steven Spielberg tenen una part de Lisbeth Salander dins seu. Tot i que porten una vida normal han de fer grans sforços en el que les relacions interpersonals es refereix. Els és difícil tenir amics, tenir una estreta relació amb la familia o mantenir una relació amorosa amb una altra persona. És potser per això que Lisbeth gairebé no té amics, només el seu amic hacker, i quan LIsbeth i Mikael s’enrotllen ella segueix mantenint la mateixa actitud que quan eren només amics.

Lisbeth salander, una noia que tot i ser freda, és fidel als seus ideals.

CLAUDIA CONTE