Un teatre de cristall

Tots hem vist alguna pel·licula en la que surt el típic pertorbat mirant per la finestra espiant la veïna sexy(o la típica pertorbada espiant el veí sexy, que amb això de la llei de paritat ja se sap). Doncs bé, jo de petita vaig veure un film en el que un senyor mirava a la veïna del bloc de pisos de davant amb uns prismàtics -que sempre permeten veure-ho tot amb més detall- i va ser una escena que em va quedar molt marcada, ja que jo no he sigut mai de pensar que em poden estar observant a casa meva. I si, com segurament estareu pensant, soc de les típiques que el trajecte habitació-bany i bany-habitació el faig habitualment despullada (una costum). I és clar, després de veure la pel·lícula vaig començara preocupar-me per si algú m’espiava i m’havia vist sense que ho ho sabés.

La veritat és que va ser una època una mica complicada, i al final, de tant obsessionar-me, la pertorbada vaig acabar sent jo. Tot el dia mirava al meu voltant per si algú m’espiava, no m’atrevia a anar despullada per casa i la feina que tenia per dutxar-me! Però el sentiment que recordo amb més intensitat és el de la inseguretat. La por de no poder estar tranquil·la a casa i de pensar que no tenia intimitat. L’angoixa em perseguia i només em sentia segura quan em posava dins el llit i sentia com el pare tancava la porta de l’entrada -santa innocència-. Però com diem a casa meva: “Ojos que no ven, merda que trepitjo.”.

Mica en mica aquest sentiment va anar desapareixent però al créixer, la por es va convertir en temor. Ja no era el veí qui em podia espiar. Era qualsevol persona desconeguda que cregués convenient o necessari vigilar-me i controlar tots els meus actes les 24 hores del dia.

Exagerada? Doncs penseu en el mòbil -que permet que siguem localitzables a qualsevol lloc-; en els satel·lits que permeten fer fotos de l’interior de qualsevol edifici; en els xips dels documents identificatius, dels cotxes, de la roba…fin i tot dels animals de companyia! Qualsevol ésser, ja sigui animat o inanimat, és localitzable sigui on sigui (sempre que interessi, clar. Pensem en Bin Laden…)

I tot i que pot ser que ens diguin que això és per la nostra seguretat, a mi em fa sentir més insegura que mai. Sento que m’han robat les dos úniques coses que creia que encara tenia, tot i que no en la seva totalitat: la intimitat i la llibertat. Soc una marioneta dins un teatre de cristall, que tothom utilitza com li ve de gust, que tothom pot veure quan vol.

Mercè Folch

Anuncis

~ per wasp88 a 20 Desembre 2009.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: