José Maria Perceval: únic en la seva espècie

•20 Desembre 2009 • Feu un comentari

Faltaria a la veritat si no sigués que m’ha sorprès molt l’encàrrec d’aquest comentari. Fa temps que conec al senyor Perceval -no personalment, sinó la seva faceta de professor- i sé que li agrada saber què pensen els seus alumnes, què opinen d’ell i de les seves classes. Però que ens digués que havíem de fer un post parlant únicament de les seves classes em va deixar perplexa. Sort que estava asseguda. No m’ho esperava.

I què dir sobre ell? Primerament, que és una persona peculiar. Mai havia trobat ningú que plantegés les classes com ho fa ell, ni que fos tant sincer i tant espontani. Recordo que quan començava la carrera (i ara ja estic a l’últim any) ens va dir que ell no feia examen final perquè era conscient que donava els apunts desordenadament i que de vegades s’oblidava de coses que recordava al cap d’un temps -i que eren importants. Sabia que es podia fer complicat d’entendre i per tant creia que aprendríem molt més fent treballs que estudiant per un examen final. Era la primera vegada que un professor em treia un examen final, així que de manera automàtica i completament involuntària es va convertir en un dels meus “profes preferits”. I a mesura que he anat avançant en la carrera, he procurat assistir a les seves classes perquè em va captivar el seu bon humor, la seva espontaneïtat, les ganes que té d’ensenyar però, per sobre de tot, la seva àmplia cultura i la seva capacitat per fer-te entendre el món, de disseccionar la realitat i fer-te adonar que res acostuma a passar per casualitat.

No obstant haig de confessar que les classes d’aquest any poden fer-se pesades pwe dos motius principals. El primer, l’hora (de 13.30 a 15h) i el segon, l’abstracte dels continguts, que a vegades són complicats de seguir. Però trobo interessant reflexionar del món, la història, la societat, els costums… prenent com a base un tema de gran actualitat: la trilogia d’Stieg Larsson.

Per futures classes proposaria més debats en grup i més explicacions en Power Point, ja que crec que això faria que els alumnes s’involucressin més i es dinamitzarien les classes, fent més digerible el contingut.

Mercè Folch

No cal que em presenti, que ja em coneixen

•20 Desembre 2009 • Feu un comentari

He buscat, desesperada i durant una bona estona, un sinònim per parlar de la democràcia. Finalment n’he trobat un que s’escau pel tema que vull tractar, i és el següent: contradicció. Contradicció perquè defensa la constitucionalitat però denega un estatut autonòmic, perquè defensa la igualtat però reprimeix els immigrants, perquè afirma que l’Estat Espanyol està format per autonomies però les menysprea, perquè defensa la justícia però permet que Millet dormi calent al seu llit cada nit, perquè defensa la llibertat però reprimeix les minories, perquè renega de la violència però la justifica en els cossos de seguretat. I podria seguir.

Així que, sobre la pregunta que ha formulat el professor Perceval a classe, sobre si un policia pot ser un hacker i ajudar a la justícia a descobrir la veritat, jo diria que tot és possible. És ètic? No. Però possible? Si. I d’altra banda, l’estat judicial s’ha convertit en hacker? I tant. De nou, és ètic? No. Però és el que hi ha. I a més, al no ser massa evident els ciutadans tampoc s’hi preocupen gaire. Però les autoritats tenen el poder per investigar tota la nostra vida, la nostra intimitat, el nostre compte corrent i fins i tot la talla de sostenidors o de calçotets. Almenys, si algun dia volen tenir un detall i fer-nos un regal, segur que l’encerten.

Però tornant al tema, l’espionatge és un fenomen incontrolable i, per més que ens hi rebel·lem, l’únic que aconseguiríem seria, amb molta sort, una úlcera duodenal. Des que el món és món -i més amb la política pel mig- existeix la corrupció i no hi ha un pam ed net enlloc (no cal que perdeu el temps buscant-lo, que ja us dic jo que no hi és). La policia és un hacker, com hi és un jutge o un funcionari. No estem protegits davant res ni ningú. El més segur que podem fer actualment és intentar passar desapercebuts i mirar de no cridar gaire l’atenció. Així potser, amb una mica de sort, no ens molestaran més del necessari.

I res, per si no ho saben (cosa que dubto) a mi m’agraden molt les sabates de taló de color negre i calço un 39. Ho dic per si volen tenir un detallet ara que, com vostès ja deuen saber, s’acosta el meu aniversari.

Mercè Folch

Un teatre de cristall

•20 Desembre 2009 • Feu un comentari

Tots hem vist alguna pel·licula en la que surt el típic pertorbat mirant per la finestra espiant la veïna sexy(o la típica pertorbada espiant el veí sexy, que amb això de la llei de paritat ja se sap). Doncs bé, jo de petita vaig veure un film en el que un senyor mirava a la veïna del bloc de pisos de davant amb uns prismàtics -que sempre permeten veure-ho tot amb més detall- i va ser una escena que em va quedar molt marcada, ja que jo no he sigut mai de pensar que em poden estar observant a casa meva. I si, com segurament estareu pensant, soc de les típiques que el trajecte habitació-bany i bany-habitació el faig habitualment despullada (una costum). I és clar, després de veure la pel·lícula vaig començara preocupar-me per si algú m’espiava i m’havia vist sense que ho ho sabés.

La veritat és que va ser una època una mica complicada, i al final, de tant obsessionar-me, la pertorbada vaig acabar sent jo. Tot el dia mirava al meu voltant per si algú m’espiava, no m’atrevia a anar despullada per casa i la feina que tenia per dutxar-me! Però el sentiment que recordo amb més intensitat és el de la inseguretat. La por de no poder estar tranquil·la a casa i de pensar que no tenia intimitat. L’angoixa em perseguia i només em sentia segura quan em posava dins el llit i sentia com el pare tancava la porta de l’entrada -santa innocència-. Però com diem a casa meva: “Ojos que no ven, merda que trepitjo.”.

Mica en mica aquest sentiment va anar desapareixent però al créixer, la por es va convertir en temor. Ja no era el veí qui em podia espiar. Era qualsevol persona desconeguda que cregués convenient o necessari vigilar-me i controlar tots els meus actes les 24 hores del dia.

Exagerada? Doncs penseu en el mòbil -que permet que siguem localitzables a qualsevol lloc-; en els satel·lits que permeten fer fotos de l’interior de qualsevol edifici; en els xips dels documents identificatius, dels cotxes, de la roba…fin i tot dels animals de companyia! Qualsevol ésser, ja sigui animat o inanimat, és localitzable sigui on sigui (sempre que interessi, clar. Pensem en Bin Laden…)

I tot i que pot ser que ens diguin que això és per la nostra seguretat, a mi em fa sentir més insegura que mai. Sento que m’han robat les dos úniques coses que creia que encara tenia, tot i que no en la seva totalitat: la intimitat i la llibertat. Soc una marioneta dins un teatre de cristall, que tothom utilitza com li ve de gust, que tothom pot veure quan vol.

Mercè Folch

“Hackear” puede llegar a ser un acto ético

•15 Desembre 2009 • Feu un comentari

No siempre para descubrir la verdad de manera eficaz es suficiente con los métodos clásicos y legales. En este sentido, el estado policial utiliza, con la aprobación del juez, otros mecanismos que se pueden considerar ilegales o menos éticos. Si bien siempre se ha denunciado las técnicas que emplean los hackers para obtener información sobre otros a partir de las nuevas tecnologías, ¿cómo podemos aceptar que los organismos del Estado puedan tener a su disposición estos instrumentos para la captura de información para una investigación? Hay que entender que hay una diferencia de finalidad entre las dos partes; por un lado, los hackers, utilizan la información que roban por bienes propios, ya sea para conocer al consumidor, para su propia satisfacción personal o por venganza; por otro lado, los policías, pueden optar por tener información de la misma manera que los hackers, pero con el fin de la justicia. A partir de aquí, ésta justifica la acción del sistema policial, para garantizar al resto de la sociedad una seguridad. Es decir, a veces hay que quitar la libertad a alguien (en ciertas ocasiones), para que la resta pueda tener la confianza de vivir seguros. Como se suele decir, “sacrificar un peón para que sobreviva la reina”.
Cabe decir pues, que personalmente estoy de acuerdo con los métodos que emplean los policías para conseguir la verdad, ya que así nos garantizan cierta confianza porque luchan contra lo ilegal y contra los “malos”. Se podría hacer una comparación en la misma dirección con la duda de si las nuevas tecnologías son malas porque permite que controlen a la sociedad. Los métodos hacker, a partir de las nuevos mecanismos tecnológicos, no es que sean malos o buenos, sino que en función del uso que una persona le haga, se convierte en un acto ilegal e inmoral o en una acción legítima y beneficiosa para los ciudadanos.

Alicia Ceacero Solana

El seminario de José María Perceval: Millenium

•15 Desembre 2009 • Feu un comentari

Las clases del seminario de actualidad son bastante amenas. El profesor propone temas y plantea dudas que nunca nos hemos preguntado pero que si nos ponemos a pensar, vemos que son muy interesantes. A partir de un tema de actualidad, como es al trilogía de Millenium, nos hace adentrarnos en lo más profundo de los libros de Stieg Larsson, para entender toda la trama argumental del libro y no quedarnos sólo con el contenido explícito, sino también el implícito.
A partir de unos powerpoints como tema de introducción, nos activa nuestro mecanismo de reflexión para concluir con una opinión o debate sobre algún tema relacionado siempre con la saga de Millenium. Son clases muy preparadas y que deja con ganas de más. Sus clases no se hacen pesadas debido a la forma de explicar el profesor y porque únicamente son un día a la semana, cosa que deja margen para ir recapacitando durante la semana de los temas y escribir en un blog nuestra opinión.
Uno de los puntos que puede hacer que la asignatura pierda interés es el horario en que se imparte. Aunque únicamente sea una vez a la semana, la franja horaria de 13:30 a 15:00h se hace costosa después de estar todo el día en la universidad. Cabe decir que también considero una materia excesiva para la cantidad de créditos que vale. Es decir, la clase sólo es una vez a la semana, hay que ir colgando en el blog opiniones todas las semanas y hacer un trabajo final en grupo. Nada complicado ya que sus clases son accesibles y entendedoras, pero en proporción a lo que valen hay que dedicar más tiempo del que considero para esta asignatura, sobretodo cuando se ajuntan con trabajos o exámenes parciales.
En conclusión, es una asignatura que la recomiendo para todos aquellos que les guste analizar los perfiles de la sociedad a partir de un tema de actualidad, ya que se aprende bastante y hace que nos fijemos más en los aspectos de la vida cotidiana y poder hacer una reflexión.

Alicia Ceacero Solana

Tecnología, ¿livertad o cárcel?

•13 Desembre 2009 • Feu un comentari

Considerando que en pleno siglo XXI la tecnología va cada vez en aumento, llegando al punto de tener una dependencia hacia ella, podríamos considerar que estamos atrapados en esta red global de mecanismos tecnológicos. Si bien es cierto que los avances no han conseguido llegar a toda la población (por problemas económicos o por desinterés), cada vez más se está popularizando y abaratando los precios hasta que sea casi imposible escaparse de ella. En este sentido, no estamos obligados a tratar con estos nuevos mecanismos, pero la sociedad nos empuja a usarlos ya que cada vez cuesta menos acceder a ellos y nos facilitan el trabajo. Nos estamos introduciendo de una forma rápida y sin darnos cuenta en esta cárcel de cristal, donde nos invadirán y nos controlarán los nuevos aparatos tecnológicos. Lo que al principio se consideraba como una forma de mejorar nuestra vida cotidiana con nuevos aparatos para facilitar la comunicación entre nosotros, se está convirtiendo en una lucha por dominar el mundo con la tecnología. Es decir, antes los móvil solo servían para llamar, o como mucho envías mensajes, ahora los móviles parecen que te vayan a calentar el café por la mañana con todos los dispositivos extras que incluyen (cámara, linterna, radio, conexión a internet, juegos, gps…). Parece que no tenemos suficiente con el ordenador en casa y la cámara fotográfica, que tenemos que tenerlo todo comprimido en un mismo aparato -que después no utilizamos casi ninguna de estas funciones- para pagar aún más por un móvil que principalmente sirve para llamar (si quisiera tener en el móvil internet o gps o cámara, me compraría específicamente un ordenador, un gps o una cámara -con más buena calidad y que sólo funcione para lo que está diseñado- y no un móvil multiusos). Seremos nosotros quien crearemos a nuestros futuros enemigos y tendremos que luchar contra ellos para la supervivencia. Las nuevas tecnologías nos dominarán (si no lo están haciendo ahora pero nos dan el placer de hacernos creer que nosotros somos los poderosos). Queremos vivir en esta dimensión donde todos pueden saber de todos a través de cualquier pantalla tecnológica, así nos consuela que nosotros podamos ser vistos en cualquier momento, ya que el vecino o el amigo o el mismo presidente también se encuentran en esta burbuja global de la tecnología.

Alicia Ceacero Solana

La justiciera sueca

•8 Desembre 2009 • Feu un comentari

Els humans som animals, i els animals es mouen per instint. A vegades abandonem la racionalitat que caracteritza als de la nostra raça i ens deixen portar per allò que rastregen els nostres sentits. Lisbeth Salander és violada pel seu tutor sense cap escrúpol. Ella li paga amb la mateixa moneda per equilibrar una balança que s’havia torçat amb l’aparició d’aquest personatge. Lisbeth pren la justícia pel seu compte i així recupera una llibertat legítima que estava en perill. Però a vegades aquest instint, que sovint es relaciona amb la vessant més inhumana de la persona, la més bruta, és el que parla per l’ànima i el pensament.

La societat democràtica es regeix per una sèrie de lleis que regulen el comportament del ciutadans perquè la convivència sigui possible. Però a vegades, la legislació no pot arribar a tots els racons. Hi ha punts cecs on alguns individus desfavorits en situacions concretes no estan emparats per la justícia. És per això que, per falta de recursos, els que lluiten per una estabilitat merescuda, opten per trencar els motlles de la moral i actuar de justiciers.

Per tant, tot i que potser no és ètic que Lisbeth Salander maltracti el seu tutor, sí que està justificat per les violacions que ella havia patit amb anterioritat. És evident que ningú hauria considerat vàlida la paraula de l’orfe contra la del funcionari. I, en aquest cas, preval el context en què es dóna la situació i no el fet en sí. En alguns casos, és precís que personatges civils s’encarreguin de castigar els malvats davant del fracàs de les institucions.

Vivim en un món imperfecte on les mentides estan disfressades de veritats i on tothom se les mira com si no fos possible treure’ls-hi la màscara. Però alguns són prou valents per mirar la realitat als ulls i no creure’s la seva aparença.